No sé si és bo o dolent, però estic passant uns dies en que no tinc ganes de dir res, ni de fer gaire. Astènia social.

De tant en tant, navego per la xarxa posant al buscador noms d’antics amors i en ressegueixo les vivències. Tot seguit corregeixo uns quants exàmens i exercicis. Després potser llegeixo una mica (Thomas Pynchon, darrerament -La subhasta del lot 49-). No hi ha manera d’escriure. M’ha fugit el déu.

Potser recordo aquella cita de Marx (Groutxo) i ric sol:

“Partint del no res hem assolit les més altes cotes de misèria”.

Aquest trajecte frustrant que sovint realitzo fins a les zones limítrofes de la satisfacció del
desig. Com l’infant que no gosa saltar al jardí del veí per recuperar la pilota embarcada, i dia rere
dia, se la mira per un forat de la tàpia.
Els missatges i els somriures, les converses amb mirades que romanen quietes a la pupil·la de
l’altre, i la impossibilitat fàctica de creuar al cap del carrer: sempre hi ha una casa amb filles
que m’esperen.

Aquests són els que, amb motiu de la diada de Sant Jordi, m’han sigut obsequiat

- Christie, Agatha, Assassinat a l’Orient Express

- Villanueva, Muriel, Poemes sense punts de goma

-Zgustova, Monika, Menta fresca amb llimona

“Anar agafant pes, quedar-se calb: no és exactament el mateix que adonar-se que t’hauries de tallar les ungles dels peus. De cop i volta, ja no ets jove, físicament jove. Per dintre -com diuen- ets el mateix adolescent insegur de sempre, un bloc d’immaduresa blindada, en part gràcies a l’experiència i a les desil·lusions necessàries. Ara, si et mires al mirall, et desconeixes i et desagrades més que mai. Si mai tingueres gràcia física o esperaves tenir-ne, ja no la tens o no la tindràs mai. És innoble, descarat, diria que fins i tot injust si la justícia tingués res a veure amb tot això. Ara ets allò que tothom pot veure pel carrer, i ja ho seràs per sempre, perquè allò que veuen, allò seràs. Ingresses als cercles purgatorials de la lletjor, decaure any rere any, i tampoc tens la voluntat de redreçar el cos amb disciplina gimnàstica, dietes o com sigui. Però “per dintre” tinc més ganes de viure que mai, la constatació d’un desig jove embolicat per una carn que envelleix, saber que res pot substituir totes les curiositats que sento, les mil coses que vull escriure, els milers i milers de llibre que he de llegir. Això i la pura permanència biològica permet llevar-se cada matí sense recances i recomençar-ho tot, i ser un poc més transigents amb nosaltres mateixos i amb els altres. Forma esbiaixada de maduresa: saber que totes les coses que t’envolten són molt més importants que tu. Travelar i aixecar-se; pecar i penedir-se; decaure i un esperit més jove. La resta és pseudoliteratura.”

 

Valentí Puig, Rates al jardí

 

Hem vingut cercant descans,

l’ombra de les altes masies

i l’índex dels negres xiprers.

Seguint la cal·ligrafia

equívoca dels camps secs

on s’esborren els límits;

derruïts marges de pedra.

 

Hem topat amb els corcs grocs.

Fendeixen la terra, els horts,

lleure dels avis i rebost.

Entre els murs i la runa

hi creix el boixac i la ruda.

 

Pugem pel camí de les fonts

i, com Lot, no gosem girar-nos.

Per sempre més durem el gust

del silenci salat als llavis.

 

Per raons i caramboles que no venen al cas, aquesta setmana he format part del jurat d’un premi literari. És un premi nou, molt discret i limitat, amb dotacions de 400, 300 i 200 € respectivament pel primer, segon i tercer premi.

El que més m’ha sorprès de tot plegat és la increïble participació que hi ha hagut: gairebé 200 relats. M’he hagut de passar la setmana llegint-los i dimecres al vespre discutint amb la resta del jurat quins serien els guanyadors. I, sobretot, he vist que hi ha molta gent que escriu bé. Meravellosament bé. Molt millor que un membre del jurat que suposadament els ha de valorar.

També m’ha anat bé aquesta experiència per fer un modest rànquing dels esquemes literaris més repetitius:

1- El conte que comença amb el dia: “Va sonar el despertador…”, “El sol va entrar per la finestra…”, “Es va fer de dia…”, etc.

2- El recurs del somni

3- La literatura hormonal (adolescent) o memorialista (jubilats)

4- Les versions actualitzades de “El meu estimat diari” o de literatura epistolar (alguns que es creuen molt originals i fan veure que el relat és un xat o un seguit de correus electrònics, o un bloc).

5- El relat “culturilla” que cada tres línies cita un escriptor.

Un dia van trucar-me al porter automàtic perquè baixés a recollir un paquet de missatgeria. No n’esperava cap. El paquet venia de Girona.

En obrir-lo vaig reconèixer alguns objectes: un kit de sommelier, un llibre sobre fotografia artística, una samarreta Kukutxumusu, unes fotografies d’una noia amb tulipes grogues. També hi havia alguns papers amb notes escrites del que semblava la meva lletra.

Vaig llegir el full que hi havia a sobre de tot. Em deia que on millor que amb mi, tots aquests objectes? Eren a mi a qui pertanyien i me’ls podia quedar. No com el retorn d’una propietat privada, sinó com el regal d’un bocinet de la meva vida.

Ho vaig entendre tot. La signatària -Marta-, la gran amiga d’un antic amor, ens havia volgut deslliurar mútuament del record que encadena les coses que han acabat amb amargor. Ara ja no sóc una presència incòmoda, un fantasma en cada detall que no gosa llençar.

Ella no viu envoltada d’ombres, i jo tinc la certesa que el passat fou vertader.

Podria signar sense cap problema aquest paràgraf:

“No és que vagi gaire al cinema. M’agrada veure pel·lícules antigues a la televisió, l’home li dóna foc a la dona. Sembla que en aquestes pel·lis antigues els homes i les dones no fessin res més. Normalment em provoquen força indiferència. Però cada cop que veig una pel·lícula antiga a la tele estic esperant el moment en què surti un home encenent la cigarreta d’una dona.”

 

Don DeLillo, Punt Omega

No puc dir que senti nostàlgia per un temps ni unes formalitats que no he viscut, però potser aquests procediments estipulats, sense lloc a equívocs, facilitarien que no posés tant sovint la pota.

Què fàcil seria que, després del joc de mirades, hom s’acostés pausadament, extragués el paquet de Lucky de la butxaca i oferís una cigarreta, al temps de dir, tot encenent-la amb el Zippo: – I vens molt per aquí?

Ara tot són gimnasos i fórmules arbitràries, rapides i asèptiques.

 

 

Oh, fat cruel, no serà cert que Núria Solé està prenyada?!

Hem sortit a sopar una colla heterogènia de gent que ens dediquem al mateix. El lloc triat ha estat Don Rodolfo, un restaurant en una barriada de Lleida on no hi havia cap altre client. És cert que feia molt fred però hi ha abrics, i vehicles amb calefacció, barrets i bufandes, etc. Res. Buit. Al llarg de les tres hores que hi hem sigut no ha entrat ningú més.  Ja hi havia anat un altre cop, farà un parell d’anys, i recordo que s’hi menjava prou bé. La decoració i l’ambient és d’aquesta que es repeteix milers de vegades, com volent imitar una cabana, un mas, un casalot rústic: pedra i fusta, velles andròmines per les parets, esquellots, rellotges… Som animals mimètics i previsibles.

Si, s’hi menja bé. Entenem-nos: menjar de tota la vida; arrossos, carns, cargols, cassolades… He sigut moderat, perquè cada cop menjo menys i no li trobo gaire plaer a les pantagruèliques proeses de fa uns quants anys, a base de vi i llonganissa, mongetes, cargolades i calçots. De fet, quan veig les imatges de l’Aplec del cargol o de l’època de calçotades giro el cap a una altra banda, perquè em sembla un tipus de festa decadent i adotzenada, de poble de postguerra, un potlatch mal resolt.

Tornem al Don Rodolfo. Hi ha una cosa que l’he vista en altres ocasions. Hi ha llocs on no separen (no volen fer-ho o no en saben) la llar del negoci, i això m’incomoda -tot i que hi tinguin tot el dret. La sala on hem sopat és decorada amb fotografies i cartells d’actors de teatre joves, d’ara mateix. Diguem, que de teatre en totes les minúscules possibles (teatre musical de baix nivell). El contrast entre una arada decorativa i aquestes imatges és notable. Resulta que la filla única del propietari és de les nenes que s’han malgastat els cèntims del papà anant a Barcelona a “estudiar” teatre en acadèmies d’aquestes de Nancy Tuñon, del Col·legi del Teatre i a fer cursos per l’estil. Ara la nena té un paper secundari en un musical basat en la història del rock català i, és clar, el pare no hi cap, de goig, i entre plat i plat et ve a la taula i t’ensenya que aquelles fotografies de la paret són de la seva filla i dels seus companys, i t’explica l’argument de l’obra i, fins i tot, reparteix tiquets promocionals per anar-la a veure amb descompte.

La nena no té els vint anys. Em fa l’efecte que és d’un perfil que en els darrers anys s’ha generalitzat bastant: noiets i noietes que enlluernats per la televisió s’han proposat ser estrelles. Està bé. Ara caldrà veure on és si mai torno al restaurant, per això.